De creadors provinents de les ciutats d’Elx i València, el febrer del 2020 eixia a la venda per a PlayStation 4, Dawn of Fear, un títol d’estudi independent que esdevindria el segon survival horror fet al País Valencià.
Després de jugar-lo de cap a peus, per fi us podem oferir una anàlisi sobre ell, contar-vos tots els seus ets i uts, i saber si realment han complit amb l’objectiu que pretenien els seus creadors.
Nom del joc a Europa –nom original o altres països–: Dawn of Fear –Dawn of Fear–, 4 de febrer de 2020.
• Companyia/Creador: Bro3nsite Games.
• Tipus de producció: independent.
• Jugadors: 1.
• Format: digital.
• Textos: castellà, anglès, francès, italià, alemany, japonès i altres.
• Veus: No hi han.
• Productor: Antonio Manuel García Ceva.
• Idea i història: Rafael Brotons Macià.
• Guió: Jezabel Menargues Ramírez.
• Disseny: Rafael Brotons Macià, Marc Machí Gil, Antonio Manuel García,
• Música/Banda sonora: Helios García Martínez.
• Plataformes/Executable a:
• Característiques clau: survival horror clàssic, gore, monstres, puzles, indie, zombis
Agafats els comandaments, i sense cap seqüència cinemàtica de vídeo i amb línies de text, la trama ens fica en la pell d’Alex, qui rep una inesperada cridada telefònica a on li comuniquen que sa mare adoptiva s’ha suïcidat. El nostre protagonista es queda tot sol sense familiars propers, i el joc comença situant-nos en una reunió amb un notari per enllestir el traspàs de la casa familiar a on tindrem moments tranquils per visitar l’enorme mas, fins que trobem un cadàver que torna a la vida, començant així la línia i les mecàniques de tota l’aventura.
La resta de la trama, sense entrar a fer espòilers, continua una línia molt habitual en els survival horror, ensopegant-nos-en amb alguns personatges pel camí, i també, possiblement amb més pes, a través de documents repartits pels escenaris o per moments clau del joc. Els diàlegs amb personatges es desenvoluparan mitjançant seqüències cinemàtiques fetes amb el motor del joc i sense actors de veu, un punt que, realment li trau pes dramàtic a la trama i la experiència, però que se salva pel bon apartat sonor.
Des del primer moment, el joc deixa clar el públic al que va dirigida la seua jugabilitat, però sense oblidar-se dels nous jugadors. Amb el controlador tindrem l’opció de jugar en el famós “mode tanc” (el típic dels Resident Evil (RE) originals) amb la creueta digital, mentre que amb la palanca esquerra, hi tindrem un control del personatge sobre l’espai, de manera tridimensional (més modern i més “fàcil” per a molta gent).
El desenvolupament jugable del joc plasma bé l’estil tranquil però amb l’exigència de l’estat d’alerta que li és típic al videojocs de supervivència i terror clàssics, amb tot el desplegament de menús interactius de gestió d’objectes, armes, objectes curatius, recollida i arxivament de documents.
Els controls són molt de l’estil RE o Silent Hill (SH), amb un dels gallets del comandament per apuntar (o l’R1 a PlayStation 4), i amb l”A’ (o l’ ‘X’ a PS4) per detonar l’arma, i la resta de botons més per obrir menú d’objectes, córrer, o buscar objectes situats i funcionat de quasi igual manera que els títols dits.
El moviment del personatge funciona bé, però, a pesar d’haver intentat copiar l’estil dels controls de RE o SH, Dawn of Fear (DoF) no ho acaben d’aconseguir. Si el control no és dolent a nivells que s’hagen vist a altres videojocs independents, sí que juguen a favor de comentar els primers punts negatius que té el joc.
La majoria dels aspectes negatius s’hi troben en la seua experiència de joc, en els controls i l‘acció-reacció amb els enemics. Als enfrontaments amb enemics solen produir-se problemes amb les interaccions, un fet que treu molts punts al joc. El que trobem principalment durant els combats és quasi una inexactitud de les accions, creant l’experiència d’inseguretat estratègica en cada partida. Fins i tot coneixent les males mecàniques de comportament de les accions, això tampoc et lliura d’operar bé durant un combat.
A un joc que intenta copiar l’estil de Resident Evil o Silent Hill, és cabdal que el sistema de combat estiga ben polit, i desgraciadament no és el cas.
A l’hora d’apuntar un nou enemic quan estem rodejats de varis, doncs, quan fem l’acció d’apuntar-los, no sempre encanona a l’enemic més proper. Fins i tot l’acció de disparar no encerta a cap enemic, tenint enfront un altre nou que et ve de front, ja que el joc encara està apuntant a aquell altre enemic mort que has deixat al terra, tot i que visualment el personatge estiga apuntant amb la seua arma a l’enemic que li ve de cara.
Amb el ganivet, per altra banda, trobarem confusions i efectes tan desitjats, o no, com per exemple que el simple fet de que l’enemic toque el ganivet, ja produeix que aquest perda vida. D’altres vegades, sembla que no farem mal a l’enemic, rebent el seu atac.
Per alguns tipus de jugadors això pot ser un detall menor, però possiblement per un jugador casual, això és un inconvenient que pot crear una raonable frustració, ja que cada partida no et garanteix poder avançar en el joc, no ja per un error estratègic propi, sinó per la mala execució d’aquestes accions.
Ben mirat, no hem d’oblidar que ens trobem front a una producció d’un estudi molt xicotet, per molt que haja rebut recolzament de diverses entitats. De fet, entre els programadors de videojocs indie, el tema de les accions en els videojocs tridimensionals, sempre ha sigut una dels grans amoïnaments a l’hora de deixar-ho ben funcional, i potser Dawn of Fear, és un exemple d’això.
L’aposta per intentar copiar l’experiència dels primers survival horror, i no haver ficat un sistema d’apuntat automàtic com si ho tenia per exemple Prototype Mansion, de ben segur els va crear greus maldecaps als xics de BrokenSite.
Tal i com ens va confirmar un dels seus programadors, Marc Machí, la creació del joc va estar baix la pressió de límit de temps que solen tindre títols d’aquest tipus que reben certa ajuda de grans companyies, amb la qual cosa no varen poder polir el joc tot el que hagueren volgut.
Per fortuna, els punts febles del títol acaben ací, ja que a banda d’aconseguir una jugabilitat clàssica ajustada, el joc hi compta amb un element positiu que li atorga gran atractiu al joc. La existència de puzles. El seu nivell de dificultat no és massa alt, però sí el suficientment presents en nombre i en dedicar-li temps de resolució com per ajudar en l’ambientació gòtica del gran i misteriós mas que s’hi sol trobar en este tipus de joc.
Les càmeres solen ser majoritàriament fixes, amb alguns moments de contrapicats inesperats o de desplaçament suau que també hi suma molt en l’ambientació.
En aquesta ambientació ajuda molt, el seu acabat gràfic, un apartat a on no se li pot negar que fou un dels elements a on més treball s’hi ha ficat.
Mogut pel fantàstic motor lliure Unity, Dawn of Fear executa una qualitat gràfica molt superior a la de la resta dels altres elements que hem vist. Menció especial als escenaris, amb uns entorns molt ben recreats, i que ajuden a la immersió al joc, així com algunes de les textures dels personatges i monstres, tot i que també s’ha de dir que alguns dels models formen part de packs comprats, i no són del tot originals de creació de l’estudi.
Per altra banda, cosa que podria donar-li un altre punt negatiu al títol, seria que la creació dels models dels monstres no són del tot originals.
Si sou molt fan dels jocs indies, de ben segur que aconseguireu reconèixer que han sigut utilitzats alguns models i plantilles de compra per internet o de llibreries lliures dels zombis o alguns dels monstres. Un detall menor si ho comparem amb la seua bona integració i animacions més treballades en comparació amb moltíssims altres jocs indies que també hi fan servir uns models pareguts.
Ficant-nos de ple a l’apartat sonor, la cosa funciona molt bé. Compleix a la perfecció amb la seua funció d’ambientació i immersió en l’aventura de terror, aconseguint amenitzar de manera positiva les partides.
Per altra banda, també cal dir que, tal i com passava amb els gràfics, ací també han sigut usats paquets de continguts de llibreries gratuïtes o de paga de tercers. Amb això volem dir que, a l’igual que passa amb els models poligonals, potser us podríeu trobar en la mateixa música en un altre videojoc independent.
Pel contrari, i a favor seu, s’ha de dir que les 6 composicions originals, sobretot les de guitarra, elaborades per Helios García, tenen una excel·lent qualitat i saben transmetre l’homenatge al survival horror, amb puntejos o passatges que ens recorden al primer Silent Hill o Resident Evil.
Com a conclusions, trobem un joc força potable per a ser un joc fet per un equip xicotet. La trama, sense arribar a ser allò espectacular i de manera molt lineal, dóna explicacions sobre el què ha passat, tot i que també es troba a faltar una mica més de profunditat o d’algun gir inesperat.
Si es cert que el títol té molts punts febles, els motius són bastant justificables.
Tal i com diu un dels seus creadors a l’entrevista feta a Ready to Play, Antonio Manuel, imitar aquell estil dels primers Resident Evil en l’actualitat, a pesar de les noves ferramentes de creació de videojocs, és una tasca força difícil. Per això, i tenint en compte que el joc estava a dins del programa de creació de PSTalents i Lanzadera, amb unes restriccions i períodes de creació limitats, doncs ja vos podeu imaginar que el resultat del joc és el que ha pogut ser.
Si des de la seua presentació el joc prometia bastant (molt possiblement degut a la propaganda de PS Talents), s’ha de veure a Dawn of Fear amb ulls realistes, i conèixer el per què de les seues deficiències, i saber que també es va descartar moltíssim material i escenaris per al joc que al final què no varen poder ser inclosos per qüestió de temps.
De totes maneres, els seus creadors han complit en aquesta aposta per portar-nos la experiència clàssica del nostre estil de joc favorit que, si bé als jugadors casuals els hi pot semblar un títol força fluix, farà passar una bona estona als fans del gènere.
Des d’ací només esperem que siga el primer títol de molts del mateix estudi valencià Brok3nsite.
Nota: 6’7/10
Leave a Reply