Últimament estem molt posats en títols de la saga Alien. Si fa poc us vam parlar d’Aliens: Thanatos Encounter, ara analitzem altre que podria considerar-se el seu hereu, i ens ha deixat molt bones sensacions.
Aliens Infestation fou un dels últims grans videojocs d’aventures per a la Nintendo DS, en el qual, a banda d’oferir l’atractiu de l’univers oficial de les pel·lícules d’Alien, trobarem mecàniques de jocs molt properes a les aventures de terror i supervivència.
Preparats per a una nova dosi dels famosos xenomorfs?
Nom del joc a Europa –nom original o altres països-: Aliens: Infestation –Aliens: Infestation– 2011, Estats Units d’Amèrica.
• Companyia: WayForward Technologies. (Distribuït per Sega)
• Jugadors: 1.
• Format: Targeta de joc Nintendo DS.
• Textos: anglès.
• Veus: No hi han.
• Productor: Brian Burleson.
• Director: Adam Tierney.
• Música/Banda sonora: Shin’en Multimedia.
• Disseny de personatges: Chris Bachalo.
• Plataforma/es: 
(2011)
La trama del joc ens situa a una línia cronològica després dels fets ocorreguts als films Aliens, el retorn (James Cameron, 1986), i a Alien 3 (David Fincher, 1992). Un grup de marines de la USS Sephora rep una senyal d’una nau, la Sulaco (la nau que recull a la tinent Ripley al principi de la segona pel·lícula), la qual navega a la deriva per l’espai. Nosaltres controlarem als marines que, guiats pel seu capità, podrem anar descobrint què ha passat amb la Sulaco.
Resta dir que els famosos xenomorfs estan ficats a l’all de l’assumpte.
Cal fer l’apunt per als fans, de que la trama d’Aliens Infestation (AI) no és oficial, i que segueix una línia molt marcada per la línia dels còmics que s’han editat baix el segell de la Dark Horse Comics.
Posats a jugar, el títol és desenvolupa de forma lateral, amb un estil que pot recordar a un metroidvania. Per damunt de tot, i a pesar d’este aspecte lateral que pot enganyar, Aliens: Infestation és una aventura abans que altra cosa. Li manquen els elements per a ser considerat com un metroidvania. Un Castlevania o un Metroid tenen més dinamisme i velocitat de moure’s pels escenaris i en l’acció, i ací ens trobem amb un desenvolupament “lent”, com el que podem veure a moltes aventures de terror.
El control, des del primer moment, i veient el seu manual d’instruccions, podem dir que és senzill però complet. Podrem caminar, córrer, donar volantins i, amb un dels botons laterals, podrem apuntar a dalt o a vall amb la nostra arma, a l’estil dels Resident Evil. El joc ve amb manual d’instruccions en castellà, però el joc hi és en anglès. Potser va ser un dels últims títols en portar manual a la seua caixa però, la veritat, no conté res interessant, més enllà d’explicar els controls i una mica l’inici de la trama en quatre míseres línies.
Cal dir que no s’ha aprofitat quasi res les capacitats tàctils i sensorials de la consola Nintendo DS, i podrem jugar al joc amb els botons de controls. Això sí, ens trobarem amb moments a on serà millor usar la llapissera, com per exemple controlar el canó superior d’un dels carros M577 dels marines, per a disparar a onades d’Aliens que ens perseguiran.
Tots els marines que controlarem durant el joc tenen les mateixes habilitats; comptaran amb una pistola 10mm de munició il·limitada, i una de secundaria de munició limitada, a l’igual que fa l’ús de les granades. El famós rifle de polsos M41A estarà disponible des del principi, i anirem descobrint altres armes al llarg de l’aventura. De totes maneres, ens hem passat el joc en mode normal i, si teniu traça amb estos jocs, tampoc ens hem angoixat massa amb el tema munició, ja que hi trobarem sempre durant l’aventura, a més de que podrem recarregar vida i munició als punts de guardat. A banda de la munició, també en trobarem objectes de millora per a les armes, les quals augmentaran la potencia de dany sobre l’enemic.
Un detall que ens ha agradat de les armes, és el fet de que existeix recambra. És a dir, que quan buidem la recambra de la nostra arma, necessàriament el nostre personatge haurà de gastar temps omplint aquesta de munició, a l’estil del que s’ha vist sempre als survival horror. És un detallet realista que ens ha agradat moltíssim, i que afegeix més dificultat al títol. Si no acabes ràpid amb els enemics, o estas enmig d’un combat amb un monstre de final de nivell, seràs més receptible a rebre danys, i només podràs disparar les bales que hages ficat a la recambra en el cas que no hages deixat al personatge que acabe d’omplir aquesta.
A les sales de guardar partida pots canviar l’arma secundària, ja que no podrem portar totes les armes a sobre. Això farà que moltes vegades, degut a necessitats d’accedir a certs llocs, tinguem que tornar a alguna d’estes sales per a canviar d’arma. Els creadors creen així la necessitat de tornar a passar per certs llocs, tenint que anar amb compte d’esquivar o enfrontar-nos altra volta als enemics que hi han de camí.
Sí, hem dit tornar a enfrontar-nos als enemics, perquè a AI trobarem una característica que recorda molt als jocs vells de la mateixa saga a l’època de les consoles de 16 bits. I esque, en la gran majoria de casos, dóna igual que acabes amb els enemics, doncs al tornar a passar per un mateix lloc, et tornaran a eixir al pas. Un toc retro ficat a consciència pels seus programadors? Potser, però en este cas, possiblement ha sigut una característica que els seus creadors han deixat per a augmentar la dificultat del joc.
Així, no podrem guardar la partida quan vullguem, i haurem de trobar unes sales. Això accentua la sensació de survival horror, ja que si morim, o hem perdut massa soldats en combat, tindrem que carregar partida, i començar des d’aquell punt. El que si que hem vist molt malament, esque només hi ha un bloc per guardar. Això és una llàstima, ja que si volem reviure algun moment que ens hi haja molat de la trama o el recorregut, se’ns serà impossible arrencar partida des de determinat punt. Molt mal, vaja, en aquest aspecte.
I esque, quant fa al sistema de gestionar els soldats, ens recordarà a altre joc que hi fam fer una ressenya d’ell fa poc. I esque, si el marine que portem mor, i sempre que no siga un combat contra un monstre final, pots tornar a per ell. De la mateixa manera que passava a Aliens Thanatos, trobarem al personatge atrapat a les zones de nius dels aliens, que normalment s’accedeixen pels conductes de ventilació. I, a l’igual que el títol de GameBoy Color, també comptarem amb un temps limitat per trobar el nostre company, abans de que muira. La diferència amb aquell títol, és que ací en trobarem més soldats durant l’aventura, alguns d’ells s’uniran a nosaltres, sempre que en haja mort definitivament algú del nostre equip de quatre.
I esque amb les topades amb els enemics, hi ha espai per a viure alguns ensurts. Sí bé no són massa comuns, al principi del joc ho passarem força mal amb els Aliens, fins que no ens aprenguem els patrons de moviment de cada enemic. En este aspecte, s’ha de dir que, degut a les limitacions de l’scroll lateral del joc, els programadors ho han fet el millor que han pogut, ja que tardarem en agafar-li el punt als enemics.
Els primers enfrontaments amb els Aliens es fan durs, i em van matar més d’una vegada. Els Aliens eixiran al nostre pas, invisibles de primeres, apareixent de les parets, el sostre, o el terra. Alguns hi són amagats en la obscuritat, i se’ns apareixeran a un pas, fet que fa que les primeres partides t’ataquen de valent. Els Aliens escalen, repten per les parets i el sostre, i se’t llancen a sobre. També poden donen grans salts, o atacar-que amb la cua quan els hi dones l’esquena per escapar d’ells. El córrer, i la funció de donar volantins, es faran imprescindibles a moltes situacions.
Relacionat amb els enemics, i també a mode de mapa, podent navegar amb l’stylus de la consola, comptarem amb el famós sensor de moviment que ix a la segona pel·lícula. El sensor de moviments es farà essencial per evitar emboscades, i zones amb massa enemics. Encara que no sempre les lectures del sensor detectaran enemics, i podrien tractar-se de més soldats solitaris atrinxerats, o altres formes de vida no hostils.
Però bé, no tot ens ha agradat. I esque, li ha faltat una coseta que ja hauria fet al joc redonet redonet. No té puzles. No hi ha ni una missera prova d’enginy. Una llàstima, encara que tampoc és un element que li trega diversió al joc.
Per altra banda, si que en trobarem molta, molta exploració. A través de la trama anirem assabentant-nos del nostre pròxim objectiu, i més d’una vegada anirem recorrent els mateixos escenaris més d’una vegada, de punta a punta, per a recollir una clau, o arreglar un mecanisme. Este fet, de tornar a passar per llocs per a on havíem passat, és el que li atorga eixe toc de passar-ho malament, doncs si encara no has controlat massa els controls i els moviments dels enemics, et tocarà tornar a enfrontar-te o escapar d’ells.
Jugablement, i en resumides comptes, el joc reuneix exploració, aventura, i moments d’enfrontaments que hi tindran tot el gust d’una aventura de terror, però, com a bons fans dels survival horror que som, ens hagués agradat trobar-nos proves a les quals “donar-li al coco”.
Visualment, el joc no té molt per traure-li. Tots sabem que, potser si el joc s’hagues fet en 3D , o en primera persona, hagués guanyat molt en ambientació de terror. L’exemple més clar, el tenim amb eixa bona combinació usada en la saga Dementium, a la mateixa consola portàtil.La veritat, Nintendo DS té un potencial per moure polígons i gràfics 3D força bo, i és una llàstima que això no s’hagués usat mai per a fer un joc de terror o d’ambient angoixant basat en la saga Alien.
De totes maneres, els seus creadors, al triar este model, potser no cercaven en crear una cosa de terror, sinó més bé un aventura d’acció. WayForward Technologies són coneguts per oferir títols en pixel i dos dimensions, així que, tampoc calia esperar-se una cosa massa diferent venint d’ells.
Un apunt important, esque els dissenys molons dels personatges d’Aliens: Infestation provenen de la mà del dibuixant canadenc Chris Bachalo, el qual ha treballat per a nombrosos còmics de les editorials Marvel, DC, Vertigo, entre altres, creant obres per a sagues amb tant de renom com els X-Men, The Sandman, o Batman.
L’apartat sonor no hi ha res dolent a dir. Potser es troben a faltar veus, ja que el joc es desenvolupa tot amb caixes de text, a l’estil d’un RPG o un Metroid, però si en trobarem efectes de so quan rebem atacs, quan morim, els grinyolants crits dels aliens, etc.
La banda sonora, ens ha agradat molt, i recorda molt a l’estil de l’època de les consoles de 32 bits. Són totes molt de l’estil midi, però de qualitat, i segueixen molt bé la línia de la saga.
També trobem composicions més tipus d’orquestra, molt en la línia de la segona pel·lícula. Amb aquell l’estil de les bandes sonores orquestrades dels anys vuitanta.
Com a conclusions, cal dir que el joc no és massa llarg, però si tel vols exprimir bé, visitar totes les habitacions en busca d’objectes de millora, o la de trobar marines ocults que et puguen fer falta per a més endavant, fa que la experiència s’allargue. Hi han moltes habitacions secundaries, i això accentua el paper de l’exploració en la jugabilitat. Sempre serà interessant ficar-se als moltíssims conductes de ventilació, per accedir a zones més ocultes, i trobar vida, munició, millores per a l’armament, o nous marines per a l’equip.
I bé, per acabar cal preguntar-nos: dóna por Aliens: Infestation? Doncs la veritat esque no. El seu aspecte 2D ha quedat molt desfasat i, evidentment, això hui en dia ja no impressiona a ningú. Però, la seua dificultat -sobretot al principi-, la banda sonora i els bons efectes de so, si que poden arribar a recrear un ambient mal rotller. AI aconsegueix plasmar bé l’ambientació molona-tètrica, de la segona pel·lícula de la saga de la 20th Century Fox.
Podem concloure que, si t’agrada l’estil retro i les aventures, este joc és teu. Ara, si passes de jocs vells, i el que vols és experimentar l’últim en videojocs de terror i gràfics, no t’aconsellem per a res a que jugues. I bé, si ets fan de la saga Alien, sobretot de la línia dels còmics, fes-te amb ell, perquè gaudiràs com un nano.
Leave a Reply