El fans del survival horror, com a criaturetes de la nostra època en la qual es va encunyar el terme, hem sigut gent molt d’aquella època.
Tots aquells que van gaudir de l’eclosió del gènere als anys 90 amb Resident Evil (1996), i sobretot a partir de la seua segona part, que es quan començara l’època daurada del gènere, ens era impossible pensar que aquest tipus de jocs no havien nascut amb el títol de Capcom.
Hi ha una dita que diu “Un mateix és més fill del seu temps, que dels seus pares.”, i precisament ací, igual podríem fer servir-la.
Gràcies als veterans jugadors de PC, a molts se’ns ho va revelar: Resident Evil (RE) no va ser el primer que va presentar aquesta fórmula. Va ser el francès Alone In The Dark (1992) d’Infogrames el que ho va fer.
Per a més indignació dels fans de RE, la cosa va ser molt més traumàtica quan el mateix Shinji Mikami va revelar el pacte secret que van fer Infogrames i Capcom per arribar a un acord de pau, i que la companyia francesa no es pronunciara per plagi a l’estrena del “nou” títol de Capcom.
L’únic que va fer Shinji Mikami fou crear l’etiqueta de “survival horror“, i consolidar-la al món dels videojocs gràcies als recursos que et pot oferir una gran companyia com ho és Capcom. La dura realitat, esque ell no va crear absolutament res nou.
Així, aquesta fórmula d’exploració, puzles, poca munició, personatge feble, i material documental com diaris i escrits col·leccionables durant el joc per saber més sobre la trama de l’aventura, quedà en mans innegables de Frédéric Raynal, i el seu Alone In The Dark (AITD).
Frédéric Raynal encara ostenta aquest títol, que ha quedat com quelcom indiscutible. I esque, fins a fa ben poc, amb la nova era d’informació d’internet, i la creixent professionalització dels videojocs i la seua dignificació social, semblava que en el camp del survival horror no calia mirar més endarrere d’AITD.
Sí, es coneixien que abans existiren Sweet Home (1989), i Clock Tower (1995), però com a la gent dels 90 vèiem aquells gràfics com massa pobres com per a donar por -i que a més a més, feien ús de combats per torns, desplaçament lateral, i demés aspectes-, molts els van rebutjar quasi d‘ipso-facto com a candidats a pertànyer al subgènere.
Evidentment això és mentida: Sweet Home i Clock Tower SÓN survival’s horror. I no només perquè les portades de les caixes dels títols estan orientades a l’estil del cinema de terror, sinó perquè la resta d’elements (exploració, puzles, tensió, ambientació de por o d’assetjar al jugador, sensació de necessitat de sobreviure, etc) hi són presents. És a dir, les qüestions tècniques eren pobres, perquè era el potencial que hi havia a les màquines d’aquella època.
Qui ha dit que cap dels dos títols no podria haver inclòs un sistema de combat més directe, o més profunditat als seus escenaris? Per descomptat que podrien haver-ho fet, si haguessin pogut fer-ho els seus creadors.
Així, amb aquest escrit intentarem presentar el primer verdader survival horror i, en el futur, ens agradaria continuar amb un “Origens del survival horror 2”, parlant sobre qualsevol altre títol que serien els precursors, o primers videojocs que van intentar donar por o crear tensió en els jugadors de sistemes electrònics d’entreteniment.
Després d’una investigació personal, i de provar personalment del títol, us presentarem ara el que es podria considerar realment, el primer survival horror de la història. Potser els més veterans que van gaudir de l’època dels primers ordinadors personals per a ús domèstic els hi sonarà, o ja el coneixien: és deia PROJECT FIRESTART.
Fou un títol que per les seues principals característiques, pot desbancar a Alone In The Dark del mèrit de ser el primer del gènere. Potser el títol francès deuria quedar-se amb la medalla de ser-hi el primer en ser en 3 dimensions, doncs la resta d’elements (de moment) les hem trobat a aquest Project Firestart.
El títol fou d’origen nord-americà, editat per l’extinta Dynamix, i distribuït per la també coneguda Electronic Arts (sí! ja existia per aquells temps!) el 1989, abans de que ho fes l’Sweet Home de la primera Nintendo al Japó. La plataforma per a la qual va eixir, va ser per al primer ordinador personal per a ús domèstic, el Commodore 64 de MOS Technology Inc.
El títol usava el joystick i el teclat, a més de que l’aventura es dividia a diversos discs.
Desgraciadament nosaltres no comptem -de moment- amb la possibilitat de fer-nos-en amb un Commodore 64, i hem provat el títol amb l’emulador VICE d’este ordinador personal, a la nostra fidel Dingoo A320.
Portem jugant unes setmanes a Project Firestart, i quasi que ho podem assegurar: aquest títol les té totes totes per destronar a Frédérick Raynal i el seu Alone In The Dark, com a pares del gènere, com ja hem dit abans.
La seua seqüència d’introducció i la prehistòrica (però potable) banda sonora midi, segueix tota la línia cinemàtica del gènere de terror. Ens presenta una connexió a nau espacial que deixa d’enviar senyals de vida, dementre no obtenen resposta… i una estranya ombra treu el cap projectant-se sobre la taula del terminal.
Ens trobem front una aventura en totes les seues vessants: seqüències de vídeo, una trama, personatges… I a l’hora de jugar-hi, trobem tots els elements del survival horror: personatge feble, munició limitadíssima, molt exploració… Inclòs combats a temps real!
L’experiència ens està encantant, i pensem que el títol és mereix tindre el seu propi anàlisi al nostre blog. Per això mateix no en parlarem més d’ell ací per ara, i més endavant us oferirem un anàlisi més detallat d’aquest títol.
Un videojoc que, a mesura que hi anem avançant i descobrint els seus detalls, ho té tot per ser el primer survival horror de la història.
Leave a Reply