El terror torna, per fi, a casa. Després dels capítols 5 i 6 (i també un poc la 4a part) de la famosa saga de terror de Capcom, aquesta torna als seus orígens. Agafant la fórmula que ha triomfat últimament als millors survival horrors dels últims anys, Resident Evil torna a donar por i a posar-nos en tensió a nous nivells i, a vegades, deixant-nos-en sensacions paregudes als tres primers RE. Unes sensacions que molts fans de la saga desitjaven amb força que hi tornaren.
Nom del joc a Europa –nom original o altres països-: Resident Evil 7: biohazard -BIOHAZARD 7: Resident Evil- 2017, Japó.
• Companyia: Capcom
• Jugadors: 1
• Format: BluRay, DVD, i digital
• Textos: castellà
• Veus: castellà
• Productor: Masachika Kawata, Tsuyoshi Kanda
• Director: Koshi Nakanishi
• Música/Banda sonora: Akiyuki Morimoto, Cris Velasco, Miwako Chinone, Satoshi Hori, Brian D’Oliveira
• Plataforma/es:
(2017)
(2021)
(2022)
La línia argumental del setè capítol oficial de la saga ens trasllada a unes localitzacions i personatges totalment nous. Ethan Winters, un ciutadà nord-americà rep un comunicat de la seua dona, Mia, a la qual havia donat per perduda o morta, des de feia 3 anys. Rep un simple i concís missatge que només li adreça que vage a Louisiana (Texas), a una hisenda local que pertany a una tal família Baker. Una vegada allà, només que trobarà uns voltants i una casa aparentment abandonada… Alguns objectes personals de la seua dona és troben per tot arreu. Només que queda que inspeccionar la vella casa. I ací comença l’aventura.
El principi és simple i aparentment pobre, però, a l’igual que passa amb els bones pel·lícules, a la mesura que juguem se’ns anirà descobrint una complexa i inesperada trama. I en fi, també sabeu que no ens agrada contar coses argumentals per no fotre-li a ningú què passa al joc.
I bé, anem a la part més interessant, la jugabilitat. Què dir? Doncs que, en resumides comptes, un retorn quasi total als orígens, però amb la inclusió -evident- d’algunes novetats. Primer parlarem de què coses han retornat a este capítol de RE.
Així, torna l’experiència clàssica de joc, tant en la forma de jugar, menús, objectes, i altres coses. Per exemple, tornen els clàssics baguls en els quals podem deixar els objectes. També han tornat a posar l’opció de poder observar tots els objectes de forma tridimensional, com ho podien fer al primer RE, RE Code: Veronica i RE 0. Això sí, només podrem rotar-los, en busca de pistes. No es pot fer zoom, ni que ens diguen una anàlisi més detallada de què és.
Torna el mapa. Ja no com els anteriors capítols, que amb un sol botó del comandament, ens senyalava amb una fletxa a on teníem que anar. Es torna a fer necessari obrir un menú, a l’estil clàssic, perquè sinó ens perdrem, i no sabrem a on anar.
Uns altres elements que hi tornen, -i molt desitjables pels fans-, són els puzles i l’exploració! Estos ens recordaran a tot l’estil antic d’exploració i cerca d’objectes ocults necessaris per continuar, com claus, o diferents peces de ferramentes o similars. Els puzles que conté, també cal dir que no són molts, ni massa difícils, i predominarà l’exploració sobre aquests.
Els documents, arxius i diaris per llegir, encara que no havien desaparegut plenament a cap capítol, aquí tornen a estar disseminats pels escenaris, i s’arxiven al menú, com passava abans als RE.
Per coses clàssiques que han tornat, ha tornat l’electrocardiograma que ens deia en quin estat de salut es troba el nostre personatge! Però, també podrem saber amb quina vida comptem, mirant el nivell d’ensangonat amb el qual es cobrirà la pantalla conforme a la nostra salut.
I poques coses queden més per esmentar sobre les coses que han retornat. Per exemple, els enemics ja no deixen objectes, i aquests estan repartits per l’escenari com també passava abans.
Com a novetats, trobem el control del personatge molt en la línia dels jocs en primera persona de hui en dia. El joc es controla molt bé, i en eixe aspecte no trobem cap molèstia. Ara, per a córrer s’ha de polsar -i mantindre- la palanca esquerra, i s’ha eliminat la possibilitat d’esprintar, cosa que sí que podíem fer a RE 6. Tampoc podrem colpejar amb el punys o donar puntades, i també la interacció amb l’escenari és més pobra. S’han mantingut les funcions típiques assignades als gallets dels últims capítols, i podrem disparar a estall -sense apuntar- amb el gallet dret. També podrem protegir-nos amb els braços, per suportar millor els atacs, i que no ens treguen tanta vida quan ens ataquen.
Com a altres novetats, s’ha de parlar de la vista en primera persona. Aquesta li atorga un aire que busca realisme, tal com ho intentaven els dos primers RE, amb temes com el de la gestió de la munició, o de la de perdre habilitats per a córrer bé quan estaves ferit.
Amb l’aspecte de la primera persona la qüestió és fàcil: és real com la vida mateixa, i se’t fa impossible saber si per l’esquena et poden vindre enemics sinó girés la mirada. Una fórmula que va funcionar molt bé a genials survival horror de fa anys com Amnesia: The Dark Descent (2010), Metro 2033 (2010), Cry Of Fear (2012) i SCP Containment Breach (2012).
A més a més, tal i com està preparat el joc per a la realitat virtual de PlayStation 4, l’experiència immersiva és multiplica per mil.
Així, també ens trobem front al Resident Evil més orientat cap al terror psicològic que mai s’ha fet. Els hi ha costat arribar als de Capcom, però a la setena, sembla que ha sigut la vençuda.
RE 7 conté l’ambientació més obscura de la saga. Les primeres 5 hores del joc són totes a una casa a on la major part de les seues habitacions hi són a fosques. I també als exteriors de la casa. Conforme avancem al joc, ens podem adonar que mai un RE havia arribat a tals nivells de moments de terror psicològic, com d’alguns que ens en trobarem.
Ens posarem en situacions de tensió en els quals no passa absolutament res, però que aconseguiran tindre’ns a l’aguait per si alguna cosa passa. Una experiència que mai s’havia vist a un RE, i que, si hauria que comparar moments igual de tensió, el més paregut hauria sigut a RE 3 Nemesis, i l’amenaça de no saber què et pot passar.
Tot s’ha de dir que en trobarem moments propers als Silent Hill, amb habitacions desèrtiques que donen molt mal rotllo, i que ens faran estar alerta, perquè sembla que alguna cosa pot aparèixer en qualsevol moment. O, simplement, per la composició audiovisual que se’ns presenta al davant. Simplement genial.
Les primeres hores de joc poden fer-se angoixoses per no saber apuntar i potser malbaratarem munició, però una vegada et fas amb el control, inclús t’anirà sobrant al llarg del joc. Això és un dels pocs punts negatius del títol, encara que també, si no ets eficient amb les teues bales, els monstres solen arribar a tu. De totes maneres, la primera persona atorga una visió més real a l’hora d’apuntar amb les armes, i podrem observar la tremolor del pols, cosa que farà que errem els nostres tirs si l’enemic està lluny. Un detall molt real que ens ha agradat molt.
Quant fa als enemics són bastant intel·ligents, ràpids, i esquiven amb facilitat quan els apuntem amb l’arma. Fins que no agafem pràctica a com eliminar cada enemic, el més normal esque rebrem bastants atacs, i ens costarà un poc saber com matar-los i quins són els seus punts febles. Com sol ser habitual en cada nou capítol de Resident Evil, en trobarem nous tipus d’enemics. Dels principals, alguns seran com gent mutant amb intel·ligència, que ens ficaran en situacions totalment noves, i que ens recordaran a pel·lícules com La Matança de Texas, o La Casa dels 1000 cadàvers, entre d’altres moments que ens recordaran a diversos films de terror.
Durant l’aventura també en trobarem unes cintes de vídeo de les antigues VHS, les quals podrem visualitzar, i prendrem el control del protagonista que va viure aquells fets gravats, just al mateix lloc a on el protagonista principal també està intentant sobreviure.
I quant fa a la jugabilitat potser poc ens deixem ja al tinter. El sistema de passar d’una habitació a una altra no ha tornat a ser com els dels primers RE, i manté el nivell més real dels últims capítols. Això sí, les habitacions amb bagul i per guardar la partida, seran espais segurs.
Una altra cosa que s’han mantingut dels últims RE, són els objectes col·leccionables dispersats pels escenaris, i que serveixen per desbloquejar objectes secrets.
A l‘apartat tècnic visual ens trobem, com no podia ser d’una altra forma, amb un gran treball. Per a l’ocasió, Capcom va crear el denominat RE Engine, un motor gràfic estrenat amb este títol.
Per la qual cosa, ens trobem amb unes grans gràfiques d’alta resolució pròpies de les consoles d’última generació. La qualitat tècnica es visible als efectes d’aigua i llum, així com a les textures de la pell i dels monstres.
Com es pot observar a la foto de dalt, el joc està ple de detalls i, per exemple, el nostre personatge patirà el desgast de l’aventura, així com que reflectirà les seues ferides si no el curem, o la sang dels enemics que ens ha esquitxat la nostra arma o mans.
També caldria parlar del protagonisme de l’ús de la llanterna i l’obscuritat. A vegades ens veurem totalment immersos en una profunda obscuritat, que només recordem semblant a la que eixia a Resident Evil Revelations 2.
Per altra banda, si no compteu amb massa recursos, dir que a nivell de targetes gràfiques el joc s’ha comportat molt bé, i podreu jugar si teniu un PC mitjanament decent de fa 2 o 3 anys. Amb menys qualitat gràfica, però totalment jugable.
Una de les coses més destacades en la creació del videojoc, va ser la utilització d’actors reals per a la creació de personatges. És a dir, els personatges que hi ixen al joc són actors reals als quals se’ls ha maquillat i se’ls ha escanejat per fer-hi els models poligonals.
Al vídeo de dalt haureu pogut comprovar això, posicionat a RE 7 a l’última ona en la creació d’audiovisuals. Una tècnica que també s’ha emprat a altres films, i que ha servit per plasmar un brutal nivell de realisme a les expressions facials dels personatges.
Ficant-nos a parlar de la banda sonora i els efectes de so, també s’ha de dir que s’ha fet un treball excel·lent. S’han creat nous efectes de sons per als menus, i també una banda sonora totalment nova que, com haureu pogut observar a la fitxa de dalt d’este anàlisi, s’hi troben diferents creadors i artistes. Possiblement, el RE que més en ha tingut mai.
Aquesta cançó és la sintonia principal d’este RE, un estil que s’està usant prou últimament als videojocs.
Així, les composicions tornen a ser magistrals, amb un tot cinematogràfic molt alt. Comparant-lo amb els dos últims capítols, s’allunya profundament de l’estil èpic orquestral, i s’apropa més a l’estil del cinema de terror alternatiu. La banda sonora d’este RE és una de les més variades de tota la saga, i ens podrem trobar des de melodies amb pocs instruments, simples, sintetitzades, fins a composicions orquestrals de gran qualitat.
Un total de més de 80 melodies han sigut creades per a este joc. Eixa dada ja parla per si soles.
https://www.youtube.com/watch?v=pihy2ya8sbs
Moltes d’elles, ens recordaran a l’estil dels primers RE, com la melodia anterior.
Com a conclusions poca cosa queda a dir. Un capítol de la saga que ja molts en teníem ganes de veure. Quasi 18 anys han tingut que passar per a que un capítol oficial de Resident Evil ens tornara a donar por i mal rotllo.
Igual als més veterans no ens donaran molts pasmes, però si que aconsegueix fer-nos sentir indefensos, a l’igual que ho feien els primers RE. També sobre el tema dels ensurts, i gràcies a la nova vista en primera persona, si que ens agafaran per sorpresa bastantes voltes.
Evidentment, tal com hem esmentat anteriorment, Capcom ha copiat les formules d’altres survival horror, però, com ho sol fer sempre, ho fan molt bé. Agafen la fórmula, i la milloren. És el que té tindre inversió d’una companyia gran, que sempre pots agafar alguna cosa creada i millorar-la (encara que no sempre ha sigut així, clar).
Jugant a un ritme normal, sense córrer, hem fet unes 15 hores de joc per acabar l’aventura. Així, comptarem amb dos finals diferents, molt fàcils d’obtindre, al contrari de la fantàstica demo, que en tenia fins a 3 finals distints. I, desgraciadament, la demo no està inclosa al mateix joc. Una llàstima.
Alguna altra cosa negativa que podríem esmenar, és la poca varietat de monstres, però això tampoc desmereix força la qualitat del joc. A més, la genial ambientació, i el terror psicològic, tenen més protagonisme que els enemics, a l’hora de donar por.
Els ginys a pel·lícules com Blair witch Project, The Grudge, o la Matança de Texas, també ofereixen un bon homenatge a aquestes mítiques cintes. Com ja hem dit, és un dels RE més cinematogràfics. Tant, que ja hi ha inspirat una productora de Hollywood que vol tornar a portar la saga al cinema, aquesta vegada com a pel·lícula de terror, i no tant com a d’acció.
Capcom ha sabut demostrar amb este títol que poden tornar a la seua saga a unes línies professionals en busca del terror, i que no necessiten del creador original de la saga per a portar a bon terme l’IP de Resident Evil.
En fi, una autèntica joia que, a pesar de copiar característiques de molts videojocs independents del survival horror, sap eixir-se’n bé, i ens ha brindat un dels millors capítols de tota la saga.
Ara, a veurem com serà Resident Evil 8. Encara que abans eixirà el remake de Resident Evil 2, el qual hi han rumors de que siga molt semblant a aquest Resident Evil 7.
Leave a Reply