Eraserhead no és una pel·lícula típica de terror. De fet, esque tampoc podríem catalogar-la com a tal d’una forma clara. Encara que tampoc és així realment. Com veieu, ens és difícil classificar-la, i els que siguen coneixedors de l’obra del mestre del surrealisme, entendran millor el per què. Però sí (i ja no ens emboliquem més xb), és una pel·lícula de terror. Però no una a l’ús de les que la gran majoria estem acostumats…
Ja tenia ganes d’escriure quelcom sobre el mestre del terror-thriller-surrealista, el podríem definir. L’estil i posada en escena, d’aquest EraserHead (Cap esborrador), ens situa a un món indefinit, inconcret, obscur, oníric, i abandonat. Una mena de societat obscura i industrial. Un autèntic escenari de malson, a on la composició del que ens rodeja, traspassa qualsevol canons d’ordre i lògica.
Eraserhead no és un film de terror a l’ús que busca provocar l’ensurt i el terror ràpid en l’espectador. La proposta va més enllà, i entra a dins del subconscient, intentant atacar l’ordre natural de les coses. Igual que un somni, com hem dit abans, la successió de fets estranys, inconnexos, i l’estrany i inesperat comportament dels personatges, ataquen directament a la psicologia i a l’ordre normal de les coses que tenim entès.
Sobretot, és una pel·lícula surrealista que en més d’una ocasió ens pot arrencar més d’una rialla per alguna acció il•lògica dels personatges. Però també és això mateix el que ens deixarà, després, “ratllats”, pensant, Per què? Per què ho ha fet?…
Rodada en blanc i negre, l’aspecte oníric i obscur del film agafa uns nivells més alts, i misteriosos que si ho hagués fet possiblement en color.
La banda sonora és grinyolant i molt simple, també elaborada pel mateix director David Lynch. Bé, més que melodies, són diferents tipus de sons. Sons industrials, ambientals i repetitius. En aquest aspecte, recorda molt a algunes de les composicions sonores que podem trobar als primers videojocs de Silent Hill (PlayStation, PlayStation 2, Xbox, PC-Windows).
Els escenaris industrials abandonats, mancats de llum, fan el joc amb els travelings opressius i dimensionals. La música de salons dels anys 20 i 30 del segle XX també fa presència al film, amb estranys personatges que canten i miren feliços, amb il·lusió, directament als ulls de l’espectador… uns moments que, al menys, personalment, incomoden, i et fan sentir por, i que cap altra pel·lícula ens havia fet sentir així.
L’opressió, l’angoixa són els resultats que EraserHead crea sobre l’espectador. Les escenes sense massa sentit, i la solitud, juntament amb l’ambientació reben el toc de la representació de coses grotesques, com estranys animals i persones. La interrupció normal dels afers, són com una puntada al cap que situa a l’espectador en una profunda incertesa… en una sensació d’inseguretat, perquè la pel·lícula no deixa absolutament cap línia amb la qual poder saber què pot passar després, i sense poder esbrinar en quin punt de la trama es troba la història.
I esque, com a film que busca crear sensacions incomodes, aquest ho aconsegueix, amb la representació de moments amb animals fastigosos i accions que només poden existir al somnis més estranys.
Com a conclusió només cal dir que ens trobem front a una obra mestra del cinema, a on la composició artística del tot és la vertadera protagonista, front a la trama. Una trama que també no queda de banda, a l’intentar trobar un sentit a aquest malson. O més bé, aquest viatge obscur oníric de David Lynch.
Un film que, si tens suficient estomac i paciència, no has de deixar escapar. Un imprescindible que cal vore abans de que, qui sap, algun dia podríem acabar a un món com el que ens presenta aquesta obra.
Leave a Reply