Adaptació de la novel·la homònima del famós novel·lista de ficció japonès Hideyuki Kikuchi. Un clàssic del cinema d’anime dels vuitanta que, tot s’ha de dir, el temps li ha passat bastanta factura. Si no haguéssim sabut que és una creació del pare de Vampire Hunter D, hagués passat per ser una pel·lícula més de tantes que n’hi han de terror, gore i ecchi.
Si John Carpenter hagués fet una pel·lícula d’anime, hauria sigut aquesta. A pesar de que la història és original de les novel·les de Kikuchi, la seua producció calca absolutament tots els clixés del cinema de Carpenter. Sí, es veritat que la millor època d’aquest director de cinema i Wicked City, és coetània, però el calc que hi fa dels seus monstres, personatges, i protagonistes, són bastant còpia, però vinguda a menys. El ritme de l’acció i com es desenvolupa la trama, és dels pitjors que hi ha fet la companyia MadHouse, i no respecta la línia manga-anime de cintes com la primera versió animada de Vampire Hunter D (1985), la qual és una joia de l’anime antic de sèrie B.
La cinta agafa una línia, fins i tot per a la seua època, prou comercial i destinada al mercat occidental dels 80, i això és nota. A saber, protagonista masculí menys expressiu que Steven Seagal, faldiller; una història d’amor presentada de forma molt simple, i mal inserida al guió, i moltíssimes escenes de dones nues.
I sí, aquesta fou una de les coses per la que Wicked City es va fer famosa quan va eixir per vegada primera a Espanya, la seua constant posada en escena d’escenes eròtiques, i de monstres sexualitzats.
La història gira al voltant de l’existència d’una mena de Men In Blacks, els guardians negres, els quals protegeixen en secret a la terra de l’existència de dimonis que provenen d’un altre món. Taki Renzaburo, un dels millors guàrdies negres, li serà assignada la missió de protegir a un diplomàtic de la terra, juntament amb l’ajuda d’una agent del món demoníac. Aquest diplomàtic, ha d’arribar a entrevistar-se amb el seu homònim del món dels dimonis, i signar un altre pacte perquè hi haja pau durant més segles entre el món dels humans i els dels dimonis.
El tema eròtic és presentat al film quasi per la part dels dimonis, doncs aquests tenen les habilitats de donar un plaer moltíssim més intens que els que proporcionen els humans. Això dona carta blanca perquè ens trobem quasi tot tipus de situacions sexuals que, sense arribar a l’explicitat visual del hentai, si que hi són presents els clàssics tentacles, i les formes fàl·liques de les extremitats d’alguns enemics.
Es veritat que hem criticat prou aquesta pel·lícula, però ho hem fet amb raó doncs, quan la compares amb altres obres del mateix director i productora, el llistó queda molt, molt per davall de la mitjana. I esque, el seu director, Yoshiaki Kawajiri, ja ens té acostumats a una bona qualitat com hi trobem a Ninja Scroll (1993), Vampire Hunter D: BloodLust (2001), o el primer llargmetratge d’animació de Los Inmortales: En busca de la Venganza (2007).
El millor del film? Els combats amb arts marcials, molt ben fets i abundants, els FX’s mangakes, i l’excel·lent qualitat de dibuix. La tècnica i el detall hi són presents, amb el nivell de bellesa i qualitat que ens ha brindat sempre els llargmetratges d’animació japonesa.
Els efectes de so i la banda sonora, encantaran a tots els amants del retro i les produccions dels 80.
Un últim apunt: existeix una pel·lícula xinesa amb actors reals del 1992 –> http://www.lovehkfilm.com/reviews/wicked_city.htm
Leave a Reply