La Nit dels Morts Vivents (Night of the Living Dead), és una pel·lícula que mostra les inquietuds del segle XX. I també podria considerar-se, com una de les primeres pel·lícules de Sèrie-B, de més tirada de la història. I no soles perquè va ser una de les primeres pel·lícules més piratejades degut a problemes amb registraments de drets d’autor. Les produccions de Serie B, donen més llibertat per tractar els temes tabú de l’època en la qual s’han filmat. Els creadors d’estes cintes, quasi no saben, o no tenen clar, què van a fer, o què volen crear. Moltes voltes, les cosses van sorgint durant el mateix rodatge. El context social en el cinema de tot tipus, al igual que passa amb altres productes culturals o subculturals com els videojocs, els jocs de rol, o els còmics, no escapen a les influències del seu context històric-social.
Així, esta pel·lícula, s’enfila dintre del subgènere “d’invasions”. Molt en la línia de War of the Worlds (La Guerra dels Mons), o Invasion Of The Body Snatchers (La invasió dels lladres de cossos). La figura del mort vivent (o el zombi, en algunes ocasions/pel·lícules), la seua invenció, és tot un producte de la contemporaneïtat. És un tipus de subjecte nou en la història de la humanitat. En ell es poden plasmar perfectament idees i conceptes de l’època actual, i que hauria sigut quasi impossible de “crear” en segles passats. Es formula un ser que, als inicis del segle XIX, suposaria una cosa incomprensible. Incoherent.
El mort vivent es dels primers enemics “massa”, de la contemporaneïtat. És una creació del posmodernisme. George A. Romero es basa en la por al col·lectiu, una cosa nova, com hem dit abans, que en altres èpoques (al menys de la història occidental), simplement, ni se’ls haguera passat pel cap la creació d’una criatura tal. La formulació d’este enemic, d’este monstre, en les gents de fa soles dos segles enrere, per posar l’exemple, hauria sigut, simplement, una cosa inconcebible. I molt menys en l’edat mitjana (segles V al XV).
Abans, no es podia concebre res que no estiguera a dins del col·lectiu. De la teua comunitat. L’individu no existia. Este no era res per si sol, i tots formaven part natural del gran conjunt. Inclús, en la mentalitat medieval, des del rei, passant per l’aristòcrata, el funcionariat i la gent del poble, cap d’ells (en grandíssima mesura), podia concebre el seu món, sense l’existència dels altres. I no soles de la seua existència, sinó de la seua necessitat, de la necessitat de tots, a pesar de les diferències en els modes de vida. Així, amb el nou món sorgit del desenvolupament econòmic mundial de la revolució industrial, van nàixer noves formes d’entendre als individus. 
La forma més perillosa amb la que es presenta el zombi, és quant apareixen en grup. Apareix la por a la turba social. A la perillositat del poder que té la gran massa, i de com pot acabar amb l’individu. És un enemic que et pot transformar en un homònim a ell. El mort vivent apareix en una època en la qual es qüestiona el poder que té la gran massa social per arrastrar a l’individu, o per a fer-li mal. Es qüestiona la fi de la llibertat que comporta el poder de la massa. Inclòs, se li podria atribuir un possible missatge reaccionari al film. De criticar el “perill” de la democràcia. Del mal poder que podria exercir la opinió de la majoria. De la tirania de les majories. Un qüestionament al sistema de govern parlamentari de tipus representatiu i per majories, dels països actuals.
Un sistema el qual havia començat a demostrar les seues deficiències, i de la cada volta menys encertada elecció que feien les masses en l’elecció dels seus representants. De com aquestes podien influir i acabaven per ser transformades en un força perillosa per a la llibertat de l’individu. Dintre d’aquesta línia de missatges reaccionaris, també podem trobar, el que li és més innat, degut a l’origen d’este gènere de cinema: la por al comunisme. Este film de George A. Romero, ben bé no podria acomplir amb estos requisits de típic “film anticomunista encobert” en una pel·lícula fantàstica, però si ho fa en canvi, en La invasió dels lladres de cossos.
En un altre tipus d’enfocament, del mort vivent, es poden treure altres característiques sobre la societat contemporània de la posmodernitat. El zombi és un ser confós. 
Que no sap a on va. Al igual que el nou home que naix de la nova societat industrial i de ciutat. Un individu que es troba víctima de la anomia. La pèrdua de valors, enfront de la invasió de sensacions constants, i del ritme de vida que imposa la ciutat sobre l’individu. Un nou estat del home, el qual va trencar en la comunitat i llibertat que li oferia el camp, per a trobar-se empresonat en el buit i gris món industrial. Les ciutats. Llocs buits d’humanitat, a on, sense falta de referents, la existència pot transformar-se en un dels fets més durs, traient-li sentit a la vida mateixa.
El mort vivent, és un enemic que té força en grup. Soles, és fàcil d’eliminar. Al igual que passa amb els individus que vaguen entre la obscuritat. Entre aquesta anomia. Estar soles, sempre fa més dèbil al que no té motius. En canvi, una gran massa d’individus, en independència de perquè es guien, sempre poden imposar als demés la seua forma de fer, a través de la força. I no soles la força de la violència física. Sinó la del dia a dia. De lo que la gran majoria fa en el seu dia dia, coses les quals influencien la vida dels demés.
Per què ens agraden estes pel•lícules?
Potser en aquesta pel·lícula no siga una cosa tan explicita, però el tractament de la llibertat, és un tema molt protagonista en els films de contexts apocalíptics, els quals si que ixen en alguns films del gènere zombi o de morts vivents. Però, per què ens agraden? Per què ens agraden els contextos apocalíptics?
La resposta la podríem trobar en les coses que moltes d’aquestes pel·lícules ens mostren: el vell món ha sigut destruït, comportant un trencament amb el vell món. I amb ell, la eliminació també de les línies socials tradicionals de comportament, rutina, govern, etc., obrint-se l’oportunitat de practicar-ne les pròpies. Se’ns mostra un nou món alliberat. El món vell ha mort, i ara l’individu es troba lliure de practicar i fer les cosses com sempre li haurien agradat fer.
Un bon exemple d’això, és la sèrie The Walking Dead, una de les sèries de TV més vistes de la Història dels EE.UU. En aquesta sèrie, en trobem bona mostra d’això. En realitat, el que se’ns mostra, ja ho van veure els nostres pares i iaios: el gènere Western. I esque, The Walking Dead, és pot considerar un western modern. Fins i tot el seu protagonista és un sheriff, va a cavall en alguns capítols, porta barret i pistola! És el món de les arcàdies. Llocs a on tu mateix et regeixes pels teus criteris, i ningú et diu el que has de fer. Allà tenim, un altre Western, com són les pel·lícules de Mad Max, amb un protagonista solitari, que porta escopeta, i s’auto-gestiona la seua vida.
Així, posant d’exemples a l’actual exitossa sèrie de TV The Walking Dead, o com van poder veure en Zombi (Dawn of the Dead, 1979) del mateix G. A. Romero, este tema de la llibertat és molt visible. Bona prova d’això, és el comportament dels protagonistes, al trobar-se lliures de fer el que vulguen a un centre comercial.
Moltes gràcies a la gent de CinemArt, per oferir esta xarrada sobre un anàlisi antropològic del mort vivent. Tornar a veure el gran clàssic de Romero en pantalla gran, és una cosa impagable.
Espai a facebook de la gent de CinemArt, els quals van organitzar l’acte: https://www.facebook.com/pages/Estudiants-CinemArt/680413275405008?fref=ts
Leave a Reply