La consola de joc Sega Saturn es va acomiadar a Europa amb este ‘Deep Fear’, un survival horror que aspirava a competir amb el mític ‘Resident Evil 2’ (1998) de Capcom, però oferint molts altres elements de joc per diferenciar-se d’aquell.
Ací et contem si va aconseguir destacar, quines coses va aportar, i com de diferent fou.
📑 Nom del joc a Europa –nom original o altres països–:
Deep Fear –ディープフィアー–• Data d’eixida a Europa: 18 de setembre de 1998
• Companyia: Sega AM7, System Sacom, SIMS (some CG movie design) i ISCO
• Distribució: Sega España
• Jugadors: 1
• Format: 2 CD-ROM
• Textos: Anglès
• Veus: Anglès
• Productor/s: Koichi Sato, Noriyoshi Ohba, Rieko Kodama
• Director/s: Hiroyuki Maruhama i Kunihiro Shirahata
• Música: Kenji Kawai
• Plataforma/es:(1998)
• Millor/s emulador/s per jugar-lo*: uoYabause
*Recorda que per a jugar usant programari emulador, cal que tingues una còpia del videojoc original.
[table “2” not found /]
La historia del joc entra a dins dels cànons del subgènere, i veu de l’estil de les trames del cinema de terror dels 80 i 90. Els fets ens traslladen fins a les instal•lacions d’un complex submarí militar nord-americà, el Sea-Fox, el qual trencarà la monotonia dels seus funcionaris amb un fet inesperat: s’ha detectat una càpsula d’una nau espacial de la terra, que ha tornat, anant a parar a la meitat de la mar. El personal del Sea-Fox són els més propers a la zona, i acudeixen al rescat del mòdul, un fet que comportarà inesperades conseqüències.
Este típic plantejament del cinema de ciència ficció-terror dóna base a que esclate un exquisit infern survival horror que agradarà força als veterans del gènere.
Deep Fear va nàixer com a resposta a Resident Evil 2 (RE2) de PlayStation (evidentment amb bastant retardament), el qual també havia sigut anunciat en un principi per a la consola negra de Sega. Però, i sobretot després del canvi d’última hora que va patir Resident Evil 2, Capcom es va mantindre callada sobre la versió per a Saturn. Quan Capcom va abandonar aquella famosa versió que va arribar al 70% de desenvolupament, i que va ser popularment anomenada Resident Evil 1.5, i en va presentar el RE2 final, també en van abandonar una possible versió per a Sega Saturn. El Survival Horror estava començant a pegar fort, i Sega també volia destacar. Per a no quedar-se enrere, i oferir una experiència similar a RE2, Sega va crear este Deep Fear.
Per a oferir un reclam atractiu al títol, i atorgar-li un grau de qualitat, en la creació d’este videojoc podrem trobar persones famoses dintre del món del manga, l’anime i els videojocs, com anirem dient més endavant. Un dels seus directors, Hiroyuki Maruhama, dirigiran també en el futur l’Action Panic ‘Dino Crisis 3’ de la primera consola Xbox.
Gràficament el joc té totes les característiques típiques: escenaris pre-renderitzats de gran qualitat (Sega Saturn era capaç de moure i presentar millors gràfics 2D que PlayStation), moviment tridimensional del personatge, i moltes seqüències de vídeo. Moltes! Amb més presència que en qualsevol Resident Evil de psx. Hi han “intros” a granel! Inclús quan utilitzes objectes simples, et posen una seqüència de vídeo. Per altra banda s’agraeix això, doncs dota al joc d’una personalitat pròpia, molt a l’estil de les aventures gràfiques.
Quant fa als gràfics poligonals del joc, passa amb bastanta bona nota. Però, els modelats de personatges estan més propers al primer Resident Evil, que al Resident Evil 2.
Els enemics, però, també dintre d’aquesta línia, a nosaltres ens ha semblat que han tingut més gràcia a l’hora de dissenyar-los. Els monstres són molt imaginatius, i les textures, si es aconsegueixen veure de a prop, estan molt currades. Molt detallades. Per a aquest afer, Sega es veu que va contractar a una de les dos estreles que apareixen en la producció del joc: Yasushi Nirasawa en el disseny dels enemics, i Kenji Kawai per a la banda sonora.
Quant fa a la jugabilitat és molt, molt paregut a resident evil. Però amb novetats. Tenim la possibilitat d’assignar un botó d’ús directe amb alguns objectes al nostre controlador. Però en això no acaba la cosa :)! I esque, podíem fer una cosa que la saga RE li ha costat d’incloure fins als seus capítols 4 i 6: poder llançar granades de mà, i disparar mentres corres!!! No soles caminar, també CÓRRER! Ni al primer Silent Hill podíem fer això.
El sistema d’apuntar als enemics és bastant paregut a el citat títol de Konami. També, seria un crim deixar-ho passar, hi ha una característica que influeix i que es ben aprofitada degut al emplaçament a on es desenvolupa el joc: la existència d’àrees que han estat inundades d’aigua, i altres en les quals l’oxigen es pobre. La cosa es supera amb una bombona d’oxigen menudeta que has d’anar re-omplint cada dos per tres. Així, s’afegeix un problema més al típic de trobar objectes i estalviar munició. Tot això li dona un gran, gran, gran atractiu al joc. Estem, aleshores, davant del primer Survival Horror “aquàtic” :)!
Quan fa a l’apartat sonor, és bastant desigual. Per una banda la musica, creada per Kenji Kawai, es simplement genial. Es nota que va ajudar i produir les bandes sonores de grans titans del anime com Ghost in the Shell, Ranma, Devilman, o del Silent Hill 3 (si voleu més informació “googlegeu”, ganyans xb).
Temes musicals molt “pel•liculers”, que juntament amb tantes seqüències de vídeo, aconsegueixen transmetre’t la sensació d’estar veient una pel•lícula de terror feta en CG. Les melodies són boníssimes, d’aquestes que són enganxoses i després vas tararajant-les en la teua vida privada sense donar-te compte. Ací una mostra.
Quant fa als efectes de só, és quant la cosa canvia. Per una banda els sons dels enemics i ambientals estan a un nivell altíssim. Res que envejar als jocs del mateix gènere de PlayStation. Els sons de la maquinaria submarina, els corrents de vent, i el só d’immersió aquàtica, són de gran nivell i realisme. Possiblement tot este gran nivell en algunes coses, ha fet perdre qualitat en altres, tal i com passa també amb el Resident Evil d’aquesta mateixa videoconsola.
I esque es veu que el xip o processador de só que té aquesta, era bastant limitat (Crec que PSX té 16 Canals de só, i Saturn només 8). M’estic referint als sons de les armes…Son horribles!!! Super patateros! Cutres! Bastant per baix del primer resident i inclús m’atreviria a dir que, al Alone in the Dark 2 de la mateixa consola, hi han sons d’armes que li superen. Les armes tenen sons molt febles. Quasi no impacten… De molt baixa calitat.
Estic segur que he escoltat sons d’armes més canyers en jocs de Mega Drive o Super Nes. Per altra part, en este apartat és l’únic en que el joc és fluix, i tampoc entorpeix molt el gaudir del joc.
La qualitat de les animacions, per altre costat, són bastant “robòtiques”. Molt en la línia del primer RE.
Per als territoris PAL (i desconeixem si als usa va ser igual), l’últim joc per a la última negra de Sega, va ser este Survival Horror com la copa d’un pi!
La trama es desenvolupa molt bé i aconsegueix agradar molt. Amb tot tipus de moments tensos i de drama clàssics. Una nota excel•lent en este aspecte. Perfectament planta les bases per a possibles seqüeles, però, que no haja esdevingut saga, li dona més valor a este joc. Una experiència consolera que et transportarà a finals dels 90 i que no et pots perdre per res del món.
Deep Fear va ser l’últim joc per a la Sega Saturn a Europa. Evidentment al Japó, com passa sempre, les consoles solen tindre més temps de vida, i van continuar traient videojocs durant més d’un parell d’anys.
VSi ho va aconseguir, us Eren altres temps: la gloriosa era dels 32 bits, la tridimensionalitat, i la popularització dels gràfics poligonals en els videojocs de les consoles per al joc d’ús domèstic.
Era increïble imaginar que, tan sols un any després, Sega ens portaria ja la que va ser la seua última consola…
Nota: 7’9/10
Leave a Reply