Feia temps que no parlàvem de cinema, i potser ja tocava. It Follows és una pel·lícula de fa un parell d’anys que, fins a data d’este escrit, potser es trobe entre les cintes més interessants i sorprenents del gènere. Sobretot aconsegueix una cosa que moltes no fan: donar por.
Corria l’any 2015, i l’estil James Wan estava ja consolidant-se i estandarditzant-se en el cinema de terror comercial nord-americà i dels seus països satèl·lit. A banda d’esta manera de fer, i provinent del mateix continent, també van vore la llum creacions alternatives com la pel·lícula de la que parlem.
La idea d‘It Follows és boníssima, tant per la senzillesa, com pels bons resultats. Els primers moments del film, tan confosos i macabre, és singular com pocs.
La història ens posa en la pell d’una jove adolescent que, com tantes altres a la seua edat, tenen cites amb xics i ixen de festa. En el cas de la protagonista, la seua primera vegada amb un xic tindrà conseqüències que mai s’hagués imaginat que li passarien.
Com sempre, intentarem no contar cap espòiler, però alguns detalls de la pel·lícula, inevitablement haurem de parlar d’ells. Ací a Xe Quin Pasme! en som molt conscients de la importància dels detalls a una pel·lícula de terror. No es només que et puguen contar el final, sinó que també el saber amb el que vas a trobar-te li trau bastanta gràcia a una peli.
Per això mateix, ací baix us deixem un resum de com és l’amenaça que hereta la protagonista, arran d’una relació sexual amb un xic. No són detalls de la trama, sinó de la idea principal que s’usa a la pel·lícula per provocar terror.
ESPÒILERS L'element principal de la trama per a crear por és una mena de maledicció que li traspassen a la protagonista. Una cosa que pot adoptar la forma de qualsevol persona i que et perseguiex sense descans per matar-te, i que, a sobre, només la pots vore tú. Absolutament ningú del teu entorn podrà visualitzar a l'entitat, només qui porta la maledicció. A més, esta entitat no té una forma determinada, i es representa en l'aparença d'un conegut, gent morta o d'algun familiar proper teu com ta mare o tun pare, per a crear més confiança. L'entitat no parla. Només camina incansablement directe cap a tu. Sense descans. Nit i dia...
A banda del que passa a la pel·lícula, cal dir que tant la seua estètica i banda sonora, arredoneixen el film.
La seua BSO és una de les millors coses que té la pel·lícula, i del millor que es va escoltar per aquells anys. Per la data del film, és molt probable que fou la primera en usar amb força el tant de moda synthwave, un estil que a dia de hui en fan ús multitud de sèries, pel·lícules i videojocs, com Verónica (Paco Plaza), Stranger Things (germans Duffer), o Hotline Miami (Dennaton Games).
It Follows les té totes d’haver sigut una de les pioneres a dins de la nova onada de moda per les coses retro a tot arreu. Per exemple, un dels personatges apareix diverses vegades llegint un llibre digital en .txt a un reproductor mp4, amb la qual cosa la localització temporal de la pel·lícula ens podria estar remitint a principis del 2000, tot i que no se’ns mostre una data concreta en cap moment.
A més a més, les pel·lícules que visualitzen els personatges, són més velles encara, sent films dels anys 50 en blanc i negre. No sabem si realment allà a Nord-amèrica s’emeten pel·lícules tan, tan velles però, personalment, sembla una mena d’homenatge particular del director a totes aquelles cintes independents de ficció del seu país, tal i com ho és la mateixa It Follows.
En cap moment la pel·lícula dóna a entendre en quin any transcorre tot, però no veiem cap presència de telèfons mòbils intel·ligents, però sí del tipus dels primers mòbils, i quasi ni això, tenint més presència el telèfon fixe de casa. Esta indefinició deixa el regust d’estar mirant una pel·lícula de ficció dels 90-80, cosa que tocarà la fibra sensible de molts espectadors. Sobretot dels de 30 anys cap a dalt.
Els inquietants metratges a vista de cotxe pels abandonats barris de Detroit i els seus voltants, i també als moments de tensió, són acompanyats amb música feta amb sinistres notes a colp de sintetitzador, creant una ambientació, com hem dit, molt particular (al menys quan en la seua època). Possiblement, serà una de les moltes pel·lícules que han recollit, quasi de manera documental, l’estat d’abandonament que va patir aquella ciutat de Michigan i els seus voltants arran de la gran despoblació per la decisió de l’empresa General Motors de traslladar les seues fàbriques fora dels EUA. Aquell fou un dels fenòmens social-econòmics més colpidors de la història contemporània dels Estats Units, genialment recollit al documental de Michael Moore, Roger i Jo.
Per concloure i personalment, ha sigut una de les millors pel·lícules de por nordamericanes que he vist mai. No la millor, però si del millor que he pogut visualitzar durant l’última dècada. Eixa angunia de no poder descansar mai, la desesperació que això pot crear i pateix la protagonista, crea una tensió constant.
És nota que David Robert Mitchell, el director, prové de l’àmbit del cinema alternatiu d’origen humil. Provinent de Michigan, una de les zones més destrossades social i econòmicament dels EUA arran de la deslocalització industrial de principis dels 90, no té massa llargmetratges a les seues esquenes, però que ha demostrat, a l’igual que El Babadook -i com passa també als videojocs-, que les creacions independents de vegades saben innovar més que les grans empreses.
Definitivament, It Follows, és una bona mostra de com el cinema independent nord-americà pot aportar més plantejaments al terror que les pel·lícules de terror que Hollywood va fer durant aquells anys. Tampoc és un “pel·liculot” que haja fet història però, al menys per a l’any en el qual va eixir, si que em va semblar que aportava frescor al gènere.
Amb pocs recursos, i pressupost, varen fer un tros de pel·lícula. I com deia al principi, aconsegueix una cosa ben important: donar por.
Molt interessant! El terror no és el meu gènere preferit, però, mira, m’has despertat la curiositat: la pose en la llista de «Pendents».