Afinquem la dent a un dels títols indies que més ens ha sorprès dels últims anys. De la mà d’un xicotet estudi japonès, en col·laboració amb altra gent amb experiència en el terror, es troba en Early Acces a Steam un dels millors videojocs de supervivència i terror independent que us podreu trobar actualment.
Voleu saber per què Them And Us ens ha semblat un dels millors survival horror indie actuals? Ací vos ho contem.
Nom del joc a Europa –nom original o altres països-: Them And Us –Them And Us– 2018~2021, 28 de setembre, Japó-altres països.
• Companyia: Tendogames.
• Tipus de producció: independent.
• Jugadors: 1.
• Format: digital.
• Textos: anglès.
• Veus: anglès.
• Director: Vlad Yoshida.
• Guió/història: Shadrick Beechem.
• Programador: Rodrigo Lima.
• Disseny d’entorns: Radek “Eprdox” Vohnout.
• Música/Banda sonora: Tihomir Hristozov.• Plataforma/es:
(2018~2021)
Ja us vam parlar d’ell amb molta anterioritat, i també us hem anat informant a les nostres xarxes socials, però encara no l’havíem tastat plenament. Amb la disponibilitat de la demostració jugable a la seua pàgina d’Steam, ens hem endinsat en el joc, i la cosa m’ha deixat unes impressions més altes de les que m’imaginava.
Them And Us (TAU) no esdevé un altre clon indie barat de Resident Evil, encara que ha simple vista ho puga semblar. TAU còpia i presenta molt dignament tots els elements que varen fer famosa a la saga de Capcom, amb una trama, banda sonora i ambientació pròpia ben presentada, i un acabat tècnic i jugable més propi d’una gran companyia.
La trama ens posa en la pell d’una dona anomenada Alicia que ha estat tancada a un centre penitenciari-psiquiàtric degut a motius que no se’ns desvetllen. De professió doctora, l’únic que ens deixen saber és que va ser separada de la seua filla i que trobar-la és un dels seus majors desitjos si aconsegueix eixir de a on es troba retinguda. Medicada i tancada durant tants anys, durant un trasllat de presos, una bogeria infernal s’empodera de la gent de tot el bus policial, i els presos s’alliberen embogits, començant a atacar als policies. Enmig de tot el caos, el vehicle descarrila per un penya-segat, començant així l’aventura.
Despertarem amb la protagonista a un vell llit, sense saber quan temps ha passat des d’aquell incident, i al que sembla ser una vella mansió…
Potser el punt de partida de la història no és dels més atractius que ens haguem topat, i a pesar d’alguns elements que fan aparició i que no estem d’acord en que s’hagen presentat tan ràpid, perquè ens ha paregut que han trencat un poc el misteri, posats a veure la resta d’elements del joc tenim l’esperança de que els seus creadors hagen reservat el millor per a més endavant.
A la seua jugabilitat en trobarem un funcionament clàssic… si així ho volem! El joc ens deixa triar a l’inici de la partida quin tipus de control volem: el clàssic dels primers Resident Evil (càmeres fixes i control tipus tanc), o càmera sobre l’esquena i control més actual (estil Dead Space o The Evil Within). Tot un gran detall per a satisfer als diferents tipus de jugadors, fent-lo més “inclusiu”, doncs per a les noves generacions, el control clàssic que tenien els primers Resident Evil (RE) o Silent Hill (SH) creen força rebuig en molta gent.
S’ha de dir que no tots els indies han sabut copiar bé l’estil dels controls clàssics, i ací TAU ho aconseguix de molt bona manera.
Ens trobarem amb les accions típiques d’analitzar objectes, apuntar i disparar, córrer, el famós gir de 180º que va aparèixer per primera vegada a Resident Evil 3: Nemesis, i alguna cosa més, a on cadascuna de les accions es troben per damunt de la mitjana indie en la seua optimització. Tot funciona molt bé, i amb unes animacions molt per dalt de la mitjana.
Per la resta d’elements jugables us podeu imaginar: recollida de dossiers, resolució de puzles, molta exploració, i tensió constant per a que no ens enxampin per sorpresa algun enemic. Això també és una de les coses que afegeixen punts de terror a un joc, i ací s’aconsegueix: el caminar tranquil·lament per els passadissos i xicotetes habitacions, i que el joc et sàpiga mantindre alerta front algun possible perill/atacant que puga aparèixer.
La cerca d’objectes i anàlisi d’estos pels escenaris còpia molt bé l’estil dels primers RE, a on els objectes més destacats emetran una brillantor, però a on la resta d’elements de l’escenari haurem d’analitzar personalment amb l’acció típica d’anàlisi d’allò que hi tinguem al davant del personatge.
Però, tan Resident Evil arriba a ser tot? Com haureu pogut observar per les imatges, a simple vista, sí, sembla un autèntic clon ben fet. I podríem respondre que sí i no. Sí, quan fa a la part jugable del joc, però no, gràcies a la seua trama exclusiva i singular ambientació.
L’ambientació del títol es podria resumir breument en que beu del conte gòtic d’estil més sobrenatural, i a vegades proper al còmic de terror com Creepshow o The Vault of Horror. La demo no deixa entreveure més en aquest sentit, però no es descarta el terror còsmic, si ens fixem en el vídeo final que se’ns presenta quan acabem la demo jugable, la qual mostra elements força propers a l’ Eternal Darkness: Sanity’s Requiem de Nintendo Gamecube. De ser així, potser ens trobem amb un títol que evolucionaria en el seu estil conforme avancem a l’aventura.
En aquest sentit, l’ambientació ens ha semblat del millor que hem tocat de fa temps, i és un dels punts més forts del joc. El títol encara es troba en desenvolupament i possiblement encara reba alguna expansió que el millore més, tot i que ja es troba a la seua etapa final (cosa coherent si sabem que es tracta d’un títol que porta actualitzant-se des de fa més de dos anys).
Dóna por Them And Us? Doncs la veritat és que, si no t’arriba a esgarrifar, potser sí que ho arribe a fer més que moltíssims altres títols de grans companyies. Personalment, a mi sí que ho ha aconseguit, gràcies a la seua combinació estètica visual: a pesar de ser una típica mansió que ens podria recordar a la mansió Spencer de RE, com ja he dit, té un estil propi que l’allunya del títol de Capcom amb esta línia d’ambientació més gòtica que la d’aquell títol. Esta línia gòtica ben bé es podria atribuir a la bona mà del guionista del joc, el qual és un escriptor amb reconeixement entre els seguidors del món de la nova literatura de terror nord-americana .
A l’igual que passava amb aquell títol de Capcom, ací els enemics també són morts vivents (o una cosa semblant) que ens volen devorar. Com haureu pogut observar a simple vista per les imatges, pot estar donant a entendre que és un descarat calc a Resident Evil, però, com ja hem dit, els seus creadors han fet una línia pròpia bastant treballada. Els morts vivents que ixen en aquest títol conten amb un estil propi que, a pesar de ser el típic zombi lent, alguns d’ells donaran les seues carreretes, sense que ens ho esperem. Solen ser d’una grandària força acusada, comparada amb la protagonista femenina, i també molt forts: de només 3 mossegades acabarem morts.
L’enfrontament amb el primer enemic ens deixa eixe regust inevitablement a Resident Evil, sobretot al del remake del 2001, ja que la duresa dels enemics, com hem dit, és alta. Amb un ganivet només, haurem de donar compte dels enemics durant una bona estona, a on anirem morint moltes vegades quasi inevitablement fins trobar el camí encertat que ens permeta estalviar els pocs recursos, vida i objectes que ens permeten continuar. Un estil de joc molt típic dels survival horror que pocs jocs saben presentar bé (sobretot els indies), i que aquí té una presència dura, però equilibrada, creant eixa confusió i indefensió al anar explorant les habitacions.
Però realment hi ha altre element el qual arredoneix i dóna personalitat al títol.
Ens referim al seu apartat sonor, ja que ens ha paregut una delícia.
Els gemecs dels morts vivents han sigut creats exclusivament per al joc, i funcionen molt bé. Els grunyits guturals barrejats amb sorolls de gola ennuegada pel podriment són originals i mostren el gran treball que hi ha rere aquest estudi indie japonès. La veritat esque arriben a ser amenaçadors i resulten fastigosos d’escoltar. Una cosa que suma tantíssims altres punts a este títol.
Per altra banda la música també és exquisida. I no és per a menys! El compositor de la banda sonora ha treballat per a pel·lícules com Alita: Àngel de Combat, o Ready Player One, si ens atenem al que diuen al web de tendogames. Amb una línia molt de sintetitzadors, piano, i inclús usant obres de la música clàssica a l’habitació de guardar la partida, el joc ens fica bé en l’ambient sobrenatural de ciència ficció obscura personal que hi vol transmetre.
Com a conclusió podem dir sense cap mena de dubte que el joc és del millor que hi ha del gènere quant a videojocs independents.
Si bé es tracta d’una demo jugable, potser ens trobem front a un dels grans indies del survival horror dels últims anys. La seua cura i treball sons patents, i es nota la bona mà de la gent que hi ha al projecte, gent amb experiència en el món del terror en altres àmbits, tot dirigit i coordinat per un fan dels títols de supervivència i terror.
Si bé el joc porta ja quasi 3 anys en Early Acces, ha anat rebent millores continues fins ser el que és ara.
Sense cap mena de dubte, Them And Us, és una de les adquisicions més segures si t’agrada el gènere, i segurament un dels millors títols independents de la segona dècada del 2000.
Nota: 8’5/10
Leave a Reply